Pel temps del seu famós rector, el 1626, la població (vallfogonins) tenia 70 cases i 410 h, xifra que va baixar fins a gairebé la meitat a la fi del segle següent. Al segle XIX es recuperà (534 h el 1860) i amb algunes oscil·lacions es va mantenir fins el 1930 (538 h); després començà una inexorable davallada: 160 h del 1975, 128 del 1981 i els 102 del 1991. En el padró del 1996 s’apreciava un lleuger increment (130 h) que inicià una tendència a l’estabilització demogràfica (177 h el 2005).

El terme té una gran part de bosc, i hi predominen les pinedes i els alzinars. La base econòmica tradicional és l’agricultura, destinada sobretot al secà. Els conreus predominants són els cereals, els llegums i el farragte. També hi ha sectors d’oliveres, vinya i una mica d’horta a les vores del Riu Corb. Per al regadiu s’aprofita també l’aigua del torrent de Forès a través d’una petita séquia. Les activitats ramaderes se centren sobretot en el bestiar porcí i l’aviram.

Són especialment remarcables les aigües minerals de Vallfogona (fonts Pudosa i Salada), que brollen a la vora, riu amunt. Aquestes aigües, molt abundoses, són clorurades i sulfatades i s’aprofiten sota control mèdic des de la fi del segle XIX. A l’inici del segle XX es va construir el gran Balneari de Vallfogona, que després d’un temps de crisi es tornà a revitalitzar modernament. L’afluència de banyistes i també d’estiuejants als mesos d’estiu ha estat causa de l’obertura prop del balneari d’hostals o residències i de diversos habitatges particulars en un dels indrets més frondosos i bonics de la vall. El turisme, doncs, ha esdevingut una important font d’ingressos.

Balneari de Vallfogona de Riucorb